Flauta

Flauta
Es pot denominar com a flauta una tipologia d'instrument musical de vent. Per la senzillesa de la seua construcció, potser serà un dels instruments més antics, perquè amb diverses formes, es troba en totes les cultures.
Consta d'un tub, generalment de fusta o metall (però també d'os, marfil, vidre, porcellana, plàstics o resines, etc.) amb una sèrie d'orificis i una embocadura en el bord del qual (bisell) es produïx el so: l'aire pot arribar directament dels llavis de l'executant (com en la flauta estai o travessera, el bansuri de l'Índia o el shakuhachi japonés), o introduint-se abans en un canal enfocat al bisell (com en la flauta dolça), també en algunes cultures hi ha flautes que es toquen a través del nas (l'executant tapa una de les seues fosses nasals per a això).

Història
La flauta pareix l'instrument músic més antic i més generalitzat. Els romans li van donar els noms de tèbia, fístula i cálamus perquè solia fer-se de l'os cridat tèbia o d'una canya vegetal o metàl·lica. S'han trobat en antigues ruïnes no poques d'estes flautes gregues i romanes d'os i bronze com es veuen en les col·leccions del Museu Britànic i el de Nàpols. Es troben sovint en les excavacions de ciutats romanes un instrument que es coneixia com a flauta del déu Pa o syrinx que consta d'una sèrie de tubets juxtaposats i de grandària decreixent es troba dibuixada en antics relleus grecs i en pintures romanes amb idèntica forma a l'actual