Llaüt

El llaüt (de l'àrab allau) és un instrument de corda polsada l'origen del qual es remunta a l'Edat Mitjana. Té una forma semblant a la bandúrria, a pesar que la seua caixa de ressonància és d'un grandària major i el seu so una miqueta més greu.
Va ser molt utilitzat entre els segles XIV i XVIII i ha ressorgit en el segle XX.
Per extensió, també es designa llaüt a tot instrument en què les cordes se situen en un pla paral·lel a la caixa al llarg d'un pal ixent.
La seua afinació més habitual, de la primera a la quinta corda, és la-mi-si-fa#-do#-sol#.
Parts
Consta de les parts següents:
-cap
-clavilles
-celletes
-trasts
-pal
-diapasó
-caixa de ressonància
-boca
-cordes
-pont
-cordal


El llaüt xinés o "Pipa"
El cos té forma de pera i quatre cordes.
Es troben rederencias que daten de la seua existència en el segle segon abans de Crist.
Es toca amb una tècnica amb espectacular destresa de dits per a aconseguir sons característics.
Normalment acompanya al cant de poemes, normalment èpics, en els que es descriuen batalles o fets històrics rellevants.

El llaüt en el món modern
El llaüt va disfrutar d'un renaixement amb el despertar de l'interés en la música històrica al voltant de 1930 i al llarg del segle XX, i eixe ressorgir va ser impulsat pel moviment en pro de la música antiga, renaixentista i barroca. Julian Bream es va fer famós pels seus concerts de llaüt, i violí així com Hans Neemann, Walter Gerwig, Suzanne Bloch i Diana Poulton.