Instruments de percusió

Instruments de percussió
Un instrument de percussió és un tipus d'instrument musical el so del qual s'origina al ser colpejat o agitat. És, potser, la forma més antiga d'instrument musical.
La percussió es distingix per la varietat de timbres que és capaç de produir i per la seua facilitat d'adaptació amb altres instruments musicals. La majoria dels instruments de percussió té un timbre distint, incloent els tambors, cada varietat té un timbre diferenciat.
Un instrument de percussió pot ser usat per a crear patrons de ritmes (bateria, tam-tam, entre altres) o bé per a emetre notes musicals (xilòfon). Sol acompanyar a altres a fi de crear i mantindre el ritme. Però també pot ser instrument solista o formar orquestres, com el grup Percujove
Els instruments de percussió poden classificara en dos categories segons l'afinació:
Tonals
Els que produïxen notes identificables. És a dir, aquells l'altura de so dels quals està determinada.Alguns són: el tabal, el xilòfon, el vibràfon, la campana, els cròtals, la celesta, la campana tubular, els tambors metàl·lics de Trinidad.
No tonals
Aquelles les notes dels quals no són identificables, és a dir produïxen notes d'una altura indeterminada.Entre ells: el bombo, el redoblen-te, l'afuche, les castanyoles, les claus, l'esquellot, la campaneta, la carabassa, les maraques, el trinquet, els tabals, la simbomba, el vibraslap.

Oboé

Oboé
L'oboé (del francés hautbois, "fusta alta, aguda") és un instrument que pertany a la família de vent fusta.

Extensió
El seu registre va des del si bemoll3 fins a al sol6, encara que en alguns casos és possible aconseguir fins al do7 (dos octaves i mitja o tres). Les canyes o llengüetes amb què es toca són de diferents grandàries i en la majoria dels casos són fetes (o reformades a partir de llengüetes comprades en cases especialitzades de música) pels propis instrumentistes, l'elaboració de la qual sol demandar molt de temps.

En l'orquestra
Dins de l'orquestra simfònica, sol haver-hi 2 oboés, encara que pot haver-hi variacions depenent de l'obra interpretada per la mateixa.

Flauta

Flauta
Es pot denominar com a flauta una tipologia d'instrument musical de vent. Per la senzillesa de la seua construcció, potser serà un dels instruments més antics, perquè amb diverses formes, es troba en totes les cultures.
Consta d'un tub, generalment de fusta o metall (però també d'os, marfil, vidre, porcellana, plàstics o resines, etc.) amb una sèrie d'orificis i una embocadura en el bord del qual (bisell) es produïx el so: l'aire pot arribar directament dels llavis de l'executant (com en la flauta estai o travessera, el bansuri de l'Índia o el shakuhachi japonés), o introduint-se abans en un canal enfocat al bisell (com en la flauta dolça), també en algunes cultures hi ha flautes que es toquen a través del nas (l'executant tapa una de les seues fosses nasals per a això).

Història
La flauta pareix l'instrument músic més antic i més generalitzat. Els romans li van donar els noms de tèbia, fístula i cálamus perquè solia fer-se de l'os cridat tèbia o d'una canya vegetal o metàl·lica. S'han trobat en antigues ruïnes no poques d'estes flautes gregues i romanes d'os i bronze com es veuen en les col·leccions del Museu Britànic i el de Nàpols. Es troben sovint en les excavacions de ciutats romanes un instrument que es coneixia com a flauta del déu Pa o syrinx que consta d'una sèrie de tubets juxtaposats i de grandària decreixent es troba dibuixada en antics relleus grecs i en pintures romanes amb idèntica forma a l'actual

Instruments de vent

Instruments de vent

Els instruments de vent o aeròfons són una família d'instruments musicals, que es troben presents en l'orquestra. Es classifica com a instrument de vent o aeròfon, qualsevol instrument musical que produïx so per la vibració de la columna d'aire en el seu interior, sense necessitat cordes o membranes i sense que el propi instrument vibre per si mateix.
Els vents poden ser de diversos tipus i poden ser o no usats en l'orquestra simfònica, independent del seu valor. Per exemple, l'harmònica no és un instrument comú dins d'una orquestra simfònica.

"La orquesta de la Ópera" de Edgar Degas, 1870.

Generació del so:

Un instrument de vent pot consistir en un o diversos tubs. Dins del tub es forma una columna d'aire, que el músic fa vibrar bufant a través d'una embocadura o una llengüeta col·locada en l'extremitat de tal tub. En el cas de l'acordió i l'harmònium, la respiració de l'executant és reemplaçada per un manxa de distints tipus.
El to o altura de la nota es determina per la longitud del tub, que determina la longitud de la columna d'aire vibrant.
L'escala de distintes altures (notes) s'obté:
Acurtant la longitud sonora del tub per mitjà de forats oberts al llarg d'ell.
Acurtant o allargant la longitud sonora del tub per mitjà de vàlvules.
Allargant el tub per mitjà d'un mecanisme de lliscament (com el trombó de vara).
Fent que la columna d'aire genere diferents harmònics aguts.

Classificació dels vents
Els instruments de vent s'integren en tres categories:
instruments de metall o «metalls» (en llenguatge popular, «canelles»). També són cridats instruments només de boca, perquè esta és la seua embocadura característica.
Instruments de fusta o «fustes». Una gran majoria d'instruments de fusta actuals utilitzen resines plàstiques, en part o en la seua totalitat, els que els aporta prestacions beneficioses.
Instruments de vent òrgan de tubs: És una categoria que engloba pràcticament a un únic instrument l'òrgan i podria dir-se que ha sigut creada específicament per a ell.
Esta divisió es presta a confusions, perquè classifica dins dels instruments de fusta a alguns que actualment estan fets de metall. No obstant, estos instruments mantenen el seu so i la seua característica tímbrica, per la qual cosa se'ls continua tipificant més per la seua sonoritat que pel seu material.

Violoncel

Violoncel
El violoncel o cércol és un instrument musical de corda fregada, pertanyent a la família del violí, i de grandària i registre entre la viola i el contrabaix. Es toca fregant un arc amb les cordes, i amb l'instrument subjecte entre les cames del violoncel·lista.
Segons la Reial Acadèmia Espanyola, en espanyol es denomina chelo, violoncel (pronunciat violonzelo) o violoncel (amb preferència d'este últim). No obstant, la forma que més s'utilitza —encara que no estiga acceptada oficialment— és la paraula italiana violoncello (pronunciada com en italià: violoncel). En italià també s'abrevia cércol (chelo).

Parts del Violoncel:

Pont :El pont és una peça de fusta que se situa cap a la mitat de la part superior del violoncel i sobre el qual es recolzen les quatre cordes.

Cordes i afinació. Les cordes s'anomenen d'acord amb la seua afinació: la primera corda(comptant des de la més aguda a la més greu i de dreta a esquerra en la imatge) és la, la segona corda és re, la tercera corda és sol i la quarta corda és do . Igual que la viola, però en una octava més greu.

L'arc.El violoncel es toca generalment amb un arc, que està format per una vara de fusta sobre la qual es tensen porques fetes de crins de cavall. També pot tocar-se amb la punta dels dits, utilitzant la tècnica anomenada pizzicato (‘pessigat'), en italià. L'arc està format per un cap, una vareta, i les porques.

Violí

El violí (etimologia: de l'italià violino, diminutiu de viola o viella) és un instrument de corda fregada que té quatre cordes afinades per intervals de quintes: sol2, re3, la3 i ma4.
La corda de sonoritat més greu (o "baixa") és la de sol2, i després li seguixen, en orde creixent el re3, la3 i ma4. En el violí la primera corda a ser afinada és la del la, esta s'afina comunament a un to de 442 Hz utilitzant com a referència un diapasó clàssic (de metall apuntalat) o , des del segle XX un diapasó electrònic.

-Accessoris
-Resina
-Coixinet
-Drap suau
-Joc de cordes
-Faristol
-Diapasó

Regles:
1. Es maneja amb atenció el teu instrument, arc i estoig. Els violins i els arcs estan fabricats amb fustes delicadíssimes que poden trencar-se amb facilitat. Colpejar l'instrument amb estoig o sense, pot produir-li danys irreparables.

2. Mantín net el violí. Quan acabes de tocar, utilitza un drap suau per a netejar les restes de resina del violí, arc i cordes.

3. Quan no utilitzes el violí, mantín-lo sempre en el seu estoig. Cuida que els panys estiguen sempre tancades.

4. Abans de guardar l'instrument en el seu estoig, retira sempre el coixinet.

5. Mai guardes dins de l'estoig els mètodes perquè poden produir danys o desajustos en l'instrument.

6. No exposes el violí al fred o a la calor. Les temperatures extremes produïxen ruptures en la fusta.

7. Revisa el pont ben sovint, però no ho ajustes el teu mateix. Demana al teu professor que t'ajude.

8. No intentes fer tu les reparacions o ajustos del teu instrument. Només un reparador expert està capacitat per a fer-ho.
9.Quan prestes el teu instrument, pensa bé a qui ho fas.

Viola

La viola és un instrument musical de corda, semblant quant a materials i construcció al violí però més gran i proporcions més variables. La seua sonoritat se situa entre les agudes notes del violí i el greu so del violoncel i el contrabaix.
Les cordes de la viola estan afinades en quintes (o siga que entre una corda i la següent hi ha un interval de quinta).
Altres tipus de violes
Es van conéixer altres tipus de violes amb el nom de bastarda, doní borbone, víolone, pomposa, etcètera
La viola pomposa va ser inventada en 1720 per Johann Sebastián Bach i construïda pel luthier de Leipzig, Hoffmann. Era de grandària quelcom major que l'actual viola i tenia cinc cordes que s'afinaven per este orde, de greu a agut: do, sol, re, la, ma. Este instrument podia subjectar-se a l'esquena per mitjà d'una corretja i substituïa al violoncel en les notes altes de la seua tessitura. Però a mesura que la tècnica del violoncel va ser perfeccionant-se, la viola pomposa —per cert incòmoda i prou difícil de tocar, va ser caient en desús fins a arribar a quedar totalment oblidada anys més tard.