Instruments de percusió

Instruments de percussió
Un instrument de percussió és un tipus d'instrument musical el so del qual s'origina al ser colpejat o agitat. És, potser, la forma més antiga d'instrument musical.
La percussió es distingix per la varietat de timbres que és capaç de produir i per la seua facilitat d'adaptació amb altres instruments musicals. La majoria dels instruments de percussió té un timbre distint, incloent els tambors, cada varietat té un timbre diferenciat.
Un instrument de percussió pot ser usat per a crear patrons de ritmes (bateria, tam-tam, entre altres) o bé per a emetre notes musicals (xilòfon). Sol acompanyar a altres a fi de crear i mantindre el ritme. Però també pot ser instrument solista o formar orquestres, com el grup Percujove
Els instruments de percussió poden classificara en dos categories segons l'afinació:
Tonals
Els que produïxen notes identificables. És a dir, aquells l'altura de so dels quals està determinada.Alguns són: el tabal, el xilòfon, el vibràfon, la campana, els cròtals, la celesta, la campana tubular, els tambors metàl·lics de Trinidad.
No tonals
Aquelles les notes dels quals no són identificables, és a dir produïxen notes d'una altura indeterminada.Entre ells: el bombo, el redoblen-te, l'afuche, les castanyoles, les claus, l'esquellot, la campaneta, la carabassa, les maraques, el trinquet, els tabals, la simbomba, el vibraslap.

Oboé

Oboé
L'oboé (del francés hautbois, "fusta alta, aguda") és un instrument que pertany a la família de vent fusta.

Extensió
El seu registre va des del si bemoll3 fins a al sol6, encara que en alguns casos és possible aconseguir fins al do7 (dos octaves i mitja o tres). Les canyes o llengüetes amb què es toca són de diferents grandàries i en la majoria dels casos són fetes (o reformades a partir de llengüetes comprades en cases especialitzades de música) pels propis instrumentistes, l'elaboració de la qual sol demandar molt de temps.

En l'orquestra
Dins de l'orquestra simfònica, sol haver-hi 2 oboés, encara que pot haver-hi variacions depenent de l'obra interpretada per la mateixa.

Flauta

Flauta
Es pot denominar com a flauta una tipologia d'instrument musical de vent. Per la senzillesa de la seua construcció, potser serà un dels instruments més antics, perquè amb diverses formes, es troba en totes les cultures.
Consta d'un tub, generalment de fusta o metall (però també d'os, marfil, vidre, porcellana, plàstics o resines, etc.) amb una sèrie d'orificis i una embocadura en el bord del qual (bisell) es produïx el so: l'aire pot arribar directament dels llavis de l'executant (com en la flauta estai o travessera, el bansuri de l'Índia o el shakuhachi japonés), o introduint-se abans en un canal enfocat al bisell (com en la flauta dolça), també en algunes cultures hi ha flautes que es toquen a través del nas (l'executant tapa una de les seues fosses nasals per a això).

Història
La flauta pareix l'instrument músic més antic i més generalitzat. Els romans li van donar els noms de tèbia, fístula i cálamus perquè solia fer-se de l'os cridat tèbia o d'una canya vegetal o metàl·lica. S'han trobat en antigues ruïnes no poques d'estes flautes gregues i romanes d'os i bronze com es veuen en les col·leccions del Museu Britànic i el de Nàpols. Es troben sovint en les excavacions de ciutats romanes un instrument que es coneixia com a flauta del déu Pa o syrinx que consta d'una sèrie de tubets juxtaposats i de grandària decreixent es troba dibuixada en antics relleus grecs i en pintures romanes amb idèntica forma a l'actual

Instruments de vent

Instruments de vent

Els instruments de vent o aeròfons són una família d'instruments musicals, que es troben presents en l'orquestra. Es classifica com a instrument de vent o aeròfon, qualsevol instrument musical que produïx so per la vibració de la columna d'aire en el seu interior, sense necessitat cordes o membranes i sense que el propi instrument vibre per si mateix.
Els vents poden ser de diversos tipus i poden ser o no usats en l'orquestra simfònica, independent del seu valor. Per exemple, l'harmònica no és un instrument comú dins d'una orquestra simfònica.

"La orquesta de la Ópera" de Edgar Degas, 1870.

Generació del so:

Un instrument de vent pot consistir en un o diversos tubs. Dins del tub es forma una columna d'aire, que el músic fa vibrar bufant a través d'una embocadura o una llengüeta col·locada en l'extremitat de tal tub. En el cas de l'acordió i l'harmònium, la respiració de l'executant és reemplaçada per un manxa de distints tipus.
El to o altura de la nota es determina per la longitud del tub, que determina la longitud de la columna d'aire vibrant.
L'escala de distintes altures (notes) s'obté:
Acurtant la longitud sonora del tub per mitjà de forats oberts al llarg d'ell.
Acurtant o allargant la longitud sonora del tub per mitjà de vàlvules.
Allargant el tub per mitjà d'un mecanisme de lliscament (com el trombó de vara).
Fent que la columna d'aire genere diferents harmònics aguts.

Classificació dels vents
Els instruments de vent s'integren en tres categories:
instruments de metall o «metalls» (en llenguatge popular, «canelles»). També són cridats instruments només de boca, perquè esta és la seua embocadura característica.
Instruments de fusta o «fustes». Una gran majoria d'instruments de fusta actuals utilitzen resines plàstiques, en part o en la seua totalitat, els que els aporta prestacions beneficioses.
Instruments de vent òrgan de tubs: És una categoria que engloba pràcticament a un únic instrument l'òrgan i podria dir-se que ha sigut creada específicament per a ell.
Esta divisió es presta a confusions, perquè classifica dins dels instruments de fusta a alguns que actualment estan fets de metall. No obstant, estos instruments mantenen el seu so i la seua característica tímbrica, per la qual cosa se'ls continua tipificant més per la seua sonoritat que pel seu material.

Violoncel

Violoncel
El violoncel o cércol és un instrument musical de corda fregada, pertanyent a la família del violí, i de grandària i registre entre la viola i el contrabaix. Es toca fregant un arc amb les cordes, i amb l'instrument subjecte entre les cames del violoncel·lista.
Segons la Reial Acadèmia Espanyola, en espanyol es denomina chelo, violoncel (pronunciat violonzelo) o violoncel (amb preferència d'este últim). No obstant, la forma que més s'utilitza —encara que no estiga acceptada oficialment— és la paraula italiana violoncello (pronunciada com en italià: violoncel). En italià també s'abrevia cércol (chelo).

Parts del Violoncel:

Pont :El pont és una peça de fusta que se situa cap a la mitat de la part superior del violoncel i sobre el qual es recolzen les quatre cordes.

Cordes i afinació. Les cordes s'anomenen d'acord amb la seua afinació: la primera corda(comptant des de la més aguda a la més greu i de dreta a esquerra en la imatge) és la, la segona corda és re, la tercera corda és sol i la quarta corda és do . Igual que la viola, però en una octava més greu.

L'arc.El violoncel es toca generalment amb un arc, que està format per una vara de fusta sobre la qual es tensen porques fetes de crins de cavall. També pot tocar-se amb la punta dels dits, utilitzant la tècnica anomenada pizzicato (‘pessigat'), en italià. L'arc està format per un cap, una vareta, i les porques.

Violí

El violí (etimologia: de l'italià violino, diminutiu de viola o viella) és un instrument de corda fregada que té quatre cordes afinades per intervals de quintes: sol2, re3, la3 i ma4.
La corda de sonoritat més greu (o "baixa") és la de sol2, i després li seguixen, en orde creixent el re3, la3 i ma4. En el violí la primera corda a ser afinada és la del la, esta s'afina comunament a un to de 442 Hz utilitzant com a referència un diapasó clàssic (de metall apuntalat) o , des del segle XX un diapasó electrònic.

-Accessoris
-Resina
-Coixinet
-Drap suau
-Joc de cordes
-Faristol
-Diapasó

Regles:
1. Es maneja amb atenció el teu instrument, arc i estoig. Els violins i els arcs estan fabricats amb fustes delicadíssimes que poden trencar-se amb facilitat. Colpejar l'instrument amb estoig o sense, pot produir-li danys irreparables.

2. Mantín net el violí. Quan acabes de tocar, utilitza un drap suau per a netejar les restes de resina del violí, arc i cordes.

3. Quan no utilitzes el violí, mantín-lo sempre en el seu estoig. Cuida que els panys estiguen sempre tancades.

4. Abans de guardar l'instrument en el seu estoig, retira sempre el coixinet.

5. Mai guardes dins de l'estoig els mètodes perquè poden produir danys o desajustos en l'instrument.

6. No exposes el violí al fred o a la calor. Les temperatures extremes produïxen ruptures en la fusta.

7. Revisa el pont ben sovint, però no ho ajustes el teu mateix. Demana al teu professor que t'ajude.

8. No intentes fer tu les reparacions o ajustos del teu instrument. Només un reparador expert està capacitat per a fer-ho.
9.Quan prestes el teu instrument, pensa bé a qui ho fas.

Viola

La viola és un instrument musical de corda, semblant quant a materials i construcció al violí però més gran i proporcions més variables. La seua sonoritat se situa entre les agudes notes del violí i el greu so del violoncel i el contrabaix.
Les cordes de la viola estan afinades en quintes (o siga que entre una corda i la següent hi ha un interval de quinta).
Altres tipus de violes
Es van conéixer altres tipus de violes amb el nom de bastarda, doní borbone, víolone, pomposa, etcètera
La viola pomposa va ser inventada en 1720 per Johann Sebastián Bach i construïda pel luthier de Leipzig, Hoffmann. Era de grandària quelcom major que l'actual viola i tenia cinc cordes que s'afinaven per este orde, de greu a agut: do, sol, re, la, ma. Este instrument podia subjectar-se a l'esquena per mitjà d'una corretja i substituïa al violoncel en les notes altes de la seua tessitura. Però a mesura que la tècnica del violoncel va ser perfeccionant-se, la viola pomposa —per cert incòmoda i prou difícil de tocar, va ser caient en desús fins a arribar a quedar totalment oblidada anys més tard.

Piano

El piano o piano és un instrument musical classificat com a instrument de teclat de cordes percudides, segons el sistema de classificació usat. Està format per un arpa cromàtica de cordes múltiples accionada per un mecanisme de percussió indirecta, a la que se li han afegit apagadors. En la música occidental, el piano permet tant interpretació solista, com per a la música de cambra, per a l'acompanyament o per a ajudar a compondre i assajar.
El piano produïx el so polsant cordes d'acer amb martells de feltre. Les vibracions es transmeten a través dels ponts a la caixa de ressonància.
La paraula piano és una forma abreviada de la paraula piano, que és poc usada excepte en el llenguatge formal, i deriva del nom original en italià de l'instrument: gravicèmbalo col piano e ‘forte' (literalment clavecín amb [sons] suaus i forts). Açò es referix a la capacitat del piano per a produir notes en diversos volums depenent de com es pressionen les tecles.

foto: interior de un piano
Història
Bartolomeo Cristofori de Pàdua, Itàlia, va inventar el primer piano. Ell el va cridar gravicémbalo col piano i il·ltre ‘forte'. El nom fa referència a la capacitat de l'instrument de produir notes a diferents volums, depenent de la intensitat de la pressió sobre les tecles. No està enterament clar quan va construir este instrument, però un inventari fet pels patrons de Cristofori, la família de Medici, indica

l'existència d'un instrument primerenc de Cristofori per l'any 1701. Cristofori va construir només uns vint pianos abans de morir en 1731; els tres que han sobreviscut fins hui daten de la dècada de 1720.

Lira

La lira (del llatí «lyra», i este del grec «???a») és un instrument de corda puntejada primitiu, amb forma d'àbac, l'origen del qual els grecs van atribuir a Hermes o a la musa Polimnia. Va ser l'instrument que va tocar Orfeu i el que acompanya Apol·lo com a símbol de l'Estat ciutadà, de la cultura i de la música.
La lira és un instrument musical paregut a l'arpa, però més xicotet, que es tocava amb les dos mans.
En mans de David, el rei poeta i savi, la lira evoca la unió amb la divinitat i la religió. El rei David tocava la lira per a tranquil·litzar Saúl.
Els instruments descendents de la lira són la cítara, la guitarra, l'arpa i el llaüt, que continuen la tradició de la lira fins als nostres dies com els instruments del poeta i el trobador. Dyehuty és el déu de la saviesa, l'escriptura, la música i de la Lluna, en la mitologia egípcia. Estava relacionat amb la música com a inventor de la lira.

Llaüt

El llaüt (de l'àrab allau) és un instrument de corda polsada l'origen del qual es remunta a l'Edat Mitjana. Té una forma semblant a la bandúrria, a pesar que la seua caixa de ressonància és d'un grandària major i el seu so una miqueta més greu.
Va ser molt utilitzat entre els segles XIV i XVIII i ha ressorgit en el segle XX.
Per extensió, també es designa llaüt a tot instrument en què les cordes se situen en un pla paral·lel a la caixa al llarg d'un pal ixent.
La seua afinació més habitual, de la primera a la quinta corda, és la-mi-si-fa#-do#-sol#.
Parts
Consta de les parts següents:
-cap
-clavilles
-celletes
-trasts
-pal
-diapasó
-caixa de ressonància
-boca
-cordes
-pont
-cordal


El llaüt xinés o "Pipa"
El cos té forma de pera i quatre cordes.
Es troben rederencias que daten de la seua existència en el segle segon abans de Crist.
Es toca amb una tècnica amb espectacular destresa de dits per a aconseguir sons característics.
Normalment acompanya al cant de poemes, normalment èpics, en els que es descriuen batalles o fets històrics rellevants.

El llaüt en el món modern
El llaüt va disfrutar d'un renaixement amb el despertar de l'interés en la música històrica al voltant de 1930 i al llarg del segle XX, i eixe ressorgir va ser impulsat pel moviment en pro de la música antiga, renaixentista i barroca. Julian Bream es va fer famós pels seus concerts de llaüt, i violí així com Hans Neemann, Walter Gerwig, Suzanne Bloch i Diana Poulton.

Guitarra

La guitarra (també anomenada viola o guitarra criolla, per exemple a Argentina i Cuba, respectivament) és un instrument musical de corda polsada, compost d'una caixa de fusta amb un forat acústic en el centre de la tapa, sis cordes i un pal sobre el qual va adossat el diapasó o traster. Sobre el diapasó van incrustats els trasts. És l'instrument més reconegut en gèneres com a blues, rock i flamenc. També és utilitzada en gèneres com ara ranxeres i coixins, a més del folklore de diversos països. Pel seu portabilidad i la possibilitat de ser interpretada tant melòdica com harmònicament, és un dels instruments més populars en tot el món, a la qual cosa contribuïx la seua facilitat d'aprenentatge.
Tipus de guitarra :

foto: guitarra flamenca

Guitarres del renaixement i barroc
Les guitarres del renaixement i barroc són ancestros de les guitarres clàssiques. Són més delicades i produïxen un so més dèbil. Són més fàcils de distingir d'altres guitarres, ja que el seu cos és més prim i pla.

Guitarra acústica
La guitarra coneguda comunament com "acústica" es caracteritza per tindre normalment una caixa més ampla amb "muscles" més rectes i un pal més estret (encara admetent els innumerables tipus de guitarra acústica), però el seu principal característica és que usa cordes metàl·liques, de níquel o acer. Això produïx una major ressonància i un so més brillant i agut que una guitarra espanyola

Guitarra de flamenc
A Espanya hi ha una variant molt estesa, semblant a la guitarra clàssica, de la que és difícil distingir-la a simple vista, coneguda com a guitarra de flamenc o "guitarra flamenca". Realment, el repertori clàssic es va incorporar a la guitarra relativament tard i la guitarra va ser des de la seua més remota evolució un instrument popular, per la qual cosa no seria desgavellat admetre que la guitarra autèntica és la de flamenc, mentres que la guitarra clàssica és l'evolució.

Guitarres russes
Estes guitarres contenen set cordes en compte de sis. L'afinació d'esta guitarra és completament diferent de l'espanyola, ja que no és simplement una guitarra acústica amb una corda afegida.

Guitarres elèctriques
Una guitarra elèctrica és una guitarra amb un o més transductores electromagnètics cridats "pastilles" que convertixen les vibracions de les cordes en senyals elèctrics capaços de ser amplificades i processades.

Història
Hi ha evidències arqueològiques de què en 1400 a.C. els hittites van crear instruments de corda semblants a la lira —l'instrument de diverses cordes més senzill i antic del món— però amb l'agregat d'una caixa de ressonància, per la qual cosa serien antecessors de la guitarra.

Contrabaix

El contrabaix és un instrument musical de la família de les cordes, de voluminosa grandària. Té generalment quatre cordes, afinades per quartes ascendents, (mon-la-resol, des de la 4a corda, més greu, a la 1a, més aguda), encara que també n'hi ha de cinc, en els que la quinta corda s'afina en un Do o Si més greu que la quarta corda.

Descripció
És el major i més greu dels instruments cordófonos. Per això, fins a temps relativament recents, molt poques vegades s'usava com a solista. El primer contrabaixista virtuós va ser Domenico Dragonetti.
El seu so es produïx per la vibració de les cordes al ser fregades amb un arc, encara que també poden polsar-se amb els rovells dels dits, tècnica que rep el nom de "pizzicato "o pechisco.

Història
Els seus orígens es remunten al segle XVI, època en què ja existia un instrument cridat violone del qual pareix derivar. No obstant, fins al segle XIX no va adoptar la forma i les característiques actuals, una combinació d'elements propis del violí i de la viola. També durant eixe segle es va incorporar definitivament a l'orquestra, en la que exercia un paper secundari: es limitava a reforçar la part del violoncel. Les dificultats de la interpretació derivades de la seua gran envergadura van limitar el seu bot als escenaris.

Origen
L'origen del contrabaix, el major membre de la família de la corda fregada, ha suscitat enardides discussions entre els experts.

Arpa

L'arpa és un instrument de corda polsada compost per un marc ressonant i una sèrie variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Les cordes poden ser polsades amb els dits o amb una pua o plectre. Hi ha diversos tipus destacant en popularitat, a més de l'arpa clàssica, usada actualment en les orquestres, l'arpa celta i l'arpa paraguaiana.

Història
Si bé hi ha instruments molt antics semblants a l'arpa, ha de tindre's en compte que la classificació d'Hornbostel i Sachs distingix entre els cordófonos tipus "arpa", amb un pal que tanca l'arc, i els tipus "arc" que no disposen d'este pal. Així, moltes de les primitives arpes que es descriuen en les històries de l'instrument són, en realitat, arcs musicals.
L'arpa és un dels instruments musicals més vells existint distintes formes al llarg d'èpoques i zones del món . Es coneixia ja en l'antiga Assíria, a Israel i Egipte, d'on va passar a Grècia. Va ser un instrument molt en voga durant l'Edat Mitjana, sent abandonat durant el Renaixement. Es recupera en el segle XVIII, amb la incorporació de pedals. També es toca en orquestres musicals clàssiques.
Es pot dividir l'arpa europea en dos models:
Arpa medieval, d'origen irlandés, també coneguda com a arpa Bárdica. No superior als 75 cm d'alta i d'afinació diatònica, cordes metàl·liques, ornamentalment rica en talles, dibuixos i incrustacions de metall. En l'actualitat inclús es tenen dos exemples clars, u és l'arpa del rei Brian Boru (mort en 1014) que es pot trobar en el museu de Dublín, i una altra és l'arpa de la reina Mary d'escòcia, en el museu nacional d'Edimburg.
Arpa celta (d'origen gal·lés), pot tindre fins a 105 cm d'altura, 34 cordes i amb la possibilitat d'incorporar sistemes de semitons.

Aparició de l'arpa d'orquestra
L'arpa medieval era diatònica, i l'arpa moderna, al contrari, va nàixer amb els primers intents de cromatisme que l'evolució de la música occidental exigia. Els primers intents van sorgir dels tallers de luthiers irlandesos en el segle XVI, que van proveir a l'arpa d'una doble fila de cordes. En el segle XVII s'incorpora una tercera fila, la 1a la 3a fila eren diatòniques (29 cordes cada fila) mentres que la 2a fila, amb 20 cordes, estava reservada per als semitons.

Instruments de corda

Els instruments de corda o cordófonos són instruments musicals que produïxen sons per mitjà de les vibracions d'una o més cordes. Estes cordes estan tensades entre dos punts de l'instrument.
Classificació :
Els instruments de corda es dividixen en tres subgrups en funció de com són efectuats:
Instruments de corda fregada, en els que la corda es posa en vibració per mitjà del fregament amb un arc. Llisca un arc sobre les cordes per a fer-les vibrar, com en la viola. Encara que a vegades estos instruments també es poden puntejar amb els dits (el que es coneix com a pizzicato).
Instruments de corda polsada o puntejada, en els que la corda es posa en vibració per mitjà de la pulsació de la corda. La corda es punteja amb els dits o amb un plectre sobre les cordes, com en el cas de la guitarra o de l'arpa.
Instruments de corda percudida, en els que la corda es posa en vibració al ser colpejada per un xicotet martell. L'instrument més conegut d'este tercer grup és el piano, en el que els martells, fets de fusta i forrats de feltre, estan controlats per un mecanisme accionat per les tecles. Un altre integrant, més antic, d'este grup és el clavicordi.

Llista d'alguns instruments de corda

-Arpa
-Contrabaix
-Guitarra
-Llaüt
-Lira
-Piano
-Viola
-Violí
-Violoncel